El llatí i l'humor de Polònia

Ara que comenceu a conèixer el funcionament de la llengua llatina, no deixeu de veure aquest vídeo que, amb el peculiar humor de Polònia, us presenta un curs de llatí força divertit promocionat pel mateix Papa.

Els espectacles a Roma

...panem et circenses...

Juvenal, Sàtires X, 81

Amb aquesta frase (pa i espectacles de circ) el poeta Juvenal critica la societat romana, més inclinada a la diversió que a la política. Certament no foren poques les ocasions en què il·lustres personatges de la història de Roma oferiren grans espectacles per tal d'aconseguir el favor del poble (si heu vist la pel·lícula de Gladiator, és el primer que fa Còmmode, l'emperador, un cop aconsegueix el poder).

Els espectacles més coneguts eren els que es duien a terme al teatre (ludi scaenici), a l'amfiteatre (munus gladiatorum) i al circ (ludi circenses).

El vídeo que teniu a continuació ( fragment de la pel·lícula Ben-Hur, un clàssic) us ofereix una apassionant cursa de quadrigues que us permetrà fer-vos a la idea de com era un circ romà i del que devia ser un espectacle d'aquest tipus.

El mite del Minotaure

"Debía abrir la puerta de entrada y atar el cabo del ovillo al dintel; el ovillo iría girando y girando en disminución, avanzando por tortuosos recodos y esquinas hasta llegar al recinto más apartado, donde se alojaba el Minotauro."

Graves, R, Los mitos griegos, Editorial Alianza, 2001.

I serà gràcies al fil d'Ariadna que Teseu, l'heroi atenès, podrà matar el Minotaure i sortir del laberint que servia de casa a la criatura. Ara bé, la història no té el final feliç que hom podria suposar -almenys no per tothom-. Si voleu saber què succeeix no dubteu a mirar el següent video...I compte no perdeu el fil de la història!

[ Si teniu problemes per visualitzar el video, el podeu veure a http://www.tu.tv/videos/el-cuentacuentos-2-teseo-y-el-minotauro#]

L'art de l'endevinació

"El cert és que els auguris i el sacerdoci dels àugurs van adquirir tanta importància que ni en la guerra ni en la pau no es feia res sense haver pres els auspicis, i es suspenien les assemblees del poble, les crides a l'exèrcit i les coses més importants si les aus no ho permetien".

Tit Livi, Ab urbe condita liber I, 36, Trad. Bàrbara Matas.

La curiositat per saber què ens depararà el futur no és nova. En l'antiguitat grecs i romans tenien diferents maneres de conèixer el seu destí: els àugurs, els harúspexs, els oracles... Com veieu els mètodes canvien, però no les inquietuds. Tot seguit teniu una presentació sobre els diferents mètodes a què recorrien els nostres avantpassats per saber sobre el seu devenir.

L’Art De L’Endevinació A L’Antiguitat

View SlideShare presentation or Upload your own.

La llegenda de Ròmul i Rem

"La tradició més divulgada és que Rem va saltar els nous murs [de la ciutat] per insultar el germà: per això Ròmul l'havia matat i, ple de ràbia, havia dit increpant-lo amb paraules:

"Així acabarà, a partir d'ara, qualsevol altre que salti les meves muralles".

D'aquesta manera Ròmul va obtenir tot sol el poder: la ciutat acabada de fundar, es va dir segons el nom del seu fundador".

(Tit Livi, Ab urbe Condita Liber I, 7, Trad. Bàrbara Matas, ed. La Magrana, Barcelona, 1999)

La llegenda de Ròmul i Rem ens resulta, almenys en part, coneguda, sobretot perquè en un lloc o altre tots hem vist la imatge de la lloba alletant els bessons i perquè relacionem els seus noms amb la ciutat de Roma. Ara bé, els detalls de la història a molts se'ns escapen. A continuació teniu una animació que recull tota la història d'una manera força completa i simpàtica (sobretot tenint present que està feta per alumnes). Val a dir que, pel que fa al final de la història, presenta la versió que teniu en el text de Livi que encapçala l'article. En l'altra versió coneguda la mort de Rem resulta d'un enfrontament entre els dos germans, sorgit per les diferents interpretacions que es fan dels auguris que havien d'establir quin dels dos governaria la ciutat.

Algú s'anima a fer alguna cosa semblant?

El Calígula de Camus

"Per un home que estima el poder, la rivalitat dels déus es fa bastant emprenyadora. Jo l'he suprimida. He demostrat a aquests déus il·lusoris que un home, si en té la voluntat, pot exercir, sense cap mena d'aprenentatge, el seu ofici ridícul."

Camus,A., Calígula, Proa, Barcelona, 2004.

Aquí teniu la història d'un home que jugava a ser déu. Gai Juli Cèsar, més conegut com Calígula, sobrenom que li atorgaren els soldats quan era encara un nen (és el diminutiu de caliga, un tipus de calçat emprat pels soldats), passà a la història per la crueltat dels actes duts a terme en els poc més de quatre anys de mandat que li costaren la vida. Però, és possible entendre actuacions de tal mena?

"Acabo d'entendre finalment la utilitat del poder. Dóna oportunitats a l'impossible. Avui, i per tots els temps que vindran, per sempre més, la llibertat ha deixat de tenir fronteres" són les paraules que Camus posa en boca del jove emperador i que, penso, contenen l'essencial de la tragèdia. El que explica les excentricitats de Calígula no és la bogeria, sinó el somni d'una llibertat que es recolza en el poder de l'autoritat capaç d'esborrar els límits del territori humà, i que porta l'ésser a equiparar-se amb Déu.

Per finalitzar amb una mica d'humor, us deixo aquesta il·lustració que fa referència a l'episodi en què Calígula nomena emperador el seu cavall, exemple del seu caràcter excèntric.

[Si voleu saber alguna cosa més de la vida de l'emperador podeu consultar http://www.xtec.es/~sgiralt/labyrinthus/roma/roma.htm. Per a una informació més detallada, consulteu http://es.wikipedia.org/wiki/Cal%C3%ADgula]

Construïm el Partenó

Partenó (la casa de la verge)

Fidias somià un projecte d'arbres dòrics:

un temple de marbre i columnes aflautades.

Però Ictinos i Calígrates el dissenyaren

per allotjar la clara mirada d'Atenea Polis.

Aquesta verge ¿no mirava amb ulls de pedres precioses?

¿No tenia les mans, la cara i els peus de vori?
Amb la mà dreta sostenia una estatueta de Niké, victoriosa.

A l'esquerra empunyava una llança

a la base de la qual s'hi enroscava la mítica serpent.

Ella fou qui regalà a la ciutat la primera olivera de la història

...

Llavors Atenes prengué el nom de la deessa

que tan profitosament l'havia afavorit, per sempre.

Teresa Costa-Gramunt, Santuari grec, Editorial Moll, Mallorca, 2004.

Probablement el Partenó, situat a l'Acròpolis d'Atenes, sigui l'edifici més emblemàtic de l'antiga Grècia. El temple, dedicat a Atena, deu el seu nom a l'adjectiu amb què es solia invocar la deessa, (Athena) Parthenos, que vol dir verge, donat el rebuig que manifestà la dea vers la unió sexual.

El Partenó té l'estructura típica dels temples grecs i, igualment com tots ells, estava pintat de colors vius i variats, cosa que sol sobtar havent-nos acostumat a veure'l amb la blancor característica del marbre amb què està construït.

Si cliqueu el link que teniu a continuació us trobareu amb una maqueta de paper del Partenó per a entretenir-vos aquest estiu tot demostrant les vostres dots manuals.
http://cp.c-ij.com/english/3D-papercraft/building/download/parthenon_e_a4.pdf

I per si encara us sobra temps...
http://cp.c-ij.com/english/3D-papercraft/building/download/colosseum_e_a4.pdf

Jàson i Medea

"Tú del hogar paterno navegaste
con espíritu insano y la doble barrera franqueaste

de las rocas marinas;

y habitas en tierra extraña

privada de esposo y lecho,

pobre de ti, y te destierran

de aquí con oprobio".

Eurípides, Medea, trad. Manuel Fernández-Galiano, Planeta, Barcelona, 1991.

Ai, Medea, quants infortunis vas haver de patir! Però admetràs que no són pocs -ni poca cosa- els que causares al teu torn... Però anem a l'inici de tot. A molts us sonarà l'expedició dels Argonautes. El capdavanter de l'expedició fou Jàson, qui, obeint les ordres de Pèlias, rei de Iolcos, dirigí la nau Argo a la Còlquida per a aconseguir el velló d'or. Quan els Argonautes arribaren a la Còlquida es trobaren amb la negativa del rei, Eetes, de donar-los el preuat objecte. Però heus ací que Medea, filla d'Eetes, enamorada bojament de Jàson, s'oferí a ajudar-lo sempre i quan ell es comprometés a endur-se-la un cop finalitzada l'empresa. I així fou: gràcies a les arts màgiques de Medea, aconseguiren apoderar-se del velló.

Quan l'expedició tornà a la Còlquida, Jàson es trobà que els seus pares havien estat morts per Pèlias. Com a càstig pel crim, Medea convencé les filles del rei a matar-lo i esquarterar-lo dient-los que no era sinó un pas previ al "tractament de rejoveniment" al qual volia sotmetre Pèlias. Però fet el crim es descobreix la mentida i Jàson i Medea són desterrats. Decidiren aleshores anar a viure a Corint, on foren ben rebuts pel rei Creont. Allà visqueren feliçment durant deu anys i van tenir dos fills. Però ben sabut és que la felicitat en poques ocasions és duradera, i menys encara quan parlem d'un mite convertit en tragèdia grega.

El tràgic final de la història deixaré que el descobriu vosaltres mateixos. El que teniu a continuació és un powerpoint força aconseguit on s'explica tot el mite. Val a dir que es permet certes llicències fruit d'un humor poc perspicaç que no asseguro que agradi tothom.

[Podeu trobar més informació sobre el mite a www.xtec.cat/~sgiralt/labyrinthus/mites/jason.htm. També podeu trobar una versió cinematogràfica força recent (any 2000) de l'expedició dels Argonautes].

Uploaded on authorSTREAM by xavi

Un passeig per la història de Roma

"...a Ròmul i a Rem els va venir el desig de fundar una ciutat en el mateix indret on havien estat abandonats i criats. [...] Com que eren bessons i no es podia fer distinció pel que fa a la primogenitura, van decidir que els déus tutelars d'aquests llocs escollissin amb auguris qui havia de donar nom a la nova ciutat i qui, després de fundar-la, l'havia de governar amb la seva autoritat. [...] Diuen que el primer que va rebre l'auguri fou Rem: sis voltors; i havent anunciat ja l'auguri, com que se'n va presentar a Ròmul un nombre doble, els partidaris d'un i de l'altre havien saludat cadascú com a rei [...]. Aleshores excitats per la discussió, van acabar embolicats en una lluita portats pel xoc de les seves ires: hi mor Rem, ferit al mig de l'avalot. [...] D'aquesta manera Ròmul va obtenir tot sol el poder: la ciutat acabada de fundar, es va dir segons el nom del seu fundador". (Tit Livi, Ab urbe Condita Liber I, 6-7, Trad. Bàrbara Matas, ed. La Magrana, Barcelona, 1999)

I aquí comença tot. Són tretze els segles que separen la fundació mítica de la ciutat de la caiguda de l'Imperi romà d'Occident, durant els quals no pocs esdeveniments es van anar succeint com no pocs són els noms de les persones que els protagonitzaren i que ens han arribat. El documental que teniu a continuació intenta fer un resum de tot plegat. Sense ànims de donar una visió gaire detallada (com podeu deduir per la seva extensió) recull no només alguns dels episodis més rellevants de la història de Roma sinó també altres aspectes de la societat amb una gran claredat expositiva .

Orfeu i Eurídice

De totes les històries mitològiques que ens han arribat del món clàssic, la d'Orfeu i Eurídice és una de les que ha fet major fortuna. Orfeu, més conegut per la seva relació amorosa amb la nimfa que per la seva participació en l'expedició dels argonautes (addueixo com a causa l'èxit de les versions operístiques centrades en aquesta part de la seva 'biografia') és un dels pocs herois que aconsegueix visitar en vida els Inferns, mogut per la voluntat de recuperar la seva estimada Eurídice, morta accidentalment. La peripècia, però, no tindrà el final desitjat.

"Quan morí la seva muller Eurídice, en ser picada per una serp, baixà a l'Hades amb la intenció de fer-la pujar i convencé Plutó que la fes retornar cap a la terra. Aquesta divinitat hi va accedir amb la condició que Orfeu, mentre caminés, no es girés cap enrere fins que arribés a casa seva. Tanmateix, ell, malfiant-se'n, es girà per contemplar la seva muller, la qual novament tornà a les profunditats". (Apol·lodor, Biblioteca de relats mitològics, trad. Àngela Carramiñana, Editorial Irina, Barcelona, 1990)

Antígona

"Tu ets el cec. Què em pots fer? Em pots matar? Si haig de viure en una ciutat que accepta aquestes lleis prefereixo escurçar el meu temps entre els vius. L'home també mor quan deixa de ser home i ho fa dependre tot de la por" (Jordi Coca, Antígona, Proa, Barcelona, 2002).

Amb aquestes paraules Antígona es dirigeix a Creont després que aquest s'hagi assabentat que la noia ha desobeït les seves ordres de no donar sepultura al cadàver de Polinices. La duresa de les paraules ja fa ensumar aires de tragèdia. Corresponent al mateix fragment de la tragèdia és el video que teniu a continuació. Tot i que està en versió original (el grec), els subtítols en anglès i l'altivitat amb què parla la protagonista ens faciliten la seva comprensió.